El triomf de la derrota
El triomf de la derrota s’inscriu en una reflexió crítica sobre una de les característiques centrals de la contemporaneïtat: la negació sistemàtica d’allò fosc, vulnerable i mortal. En un context marcat per la precarietat, les esquerdes socials i les ruïnes materials i simbòliques, la humanitat ultraliberal recorre a una fugida endavant —tecnològica, consumista i espectacular— com a mecanisme d’evasió davant la por i la finitud.
Des de la pintura, el projecte explora els territoris incòmodes de la negació i de l’ombra: fosses comunes, accidents, cossos violentats, deixalles, abocadors, víctimes de la violència institucional, efígies ensorrades, pròfugs o figures mutants. El conjunt de l’obra configura un prontuari de l’ensorrament, un arxiu visual de ruïnes morals i materials que dona compte del col·lapse de valors, de la fragilitat de les estructures socials i de l’erosió de la dignitat humana.
En aquest marc s’hi inscriu (In)refugis, un projecte centrat en les nocions d’exili i desarrelament, nascut a partir de les restes d’un antic camp de concentració. L’obra aborda la memòria i l’oblit com a forces en tensió, així com els processos d’aniquilació de l’ésser humà —de la identitat i dels valors—, posant en qüestió les narratives de protecció, refugi i pertinença.
En El triomf de la derrota la ruïna no constitueix el final últim, sinó un mitjà: una via per il·luminar el camí fosc de la derrota. Aquesta derrota es desplega en dues dimensions complementàries. D’una banda, la derrota històrica —política, moral i mediambiental— vinculada als vençuts de la història i a les lectures crítiques d’autors com Walter Benjamin, Giorgio Agamben o Pier Paolo Pasolini. De l’altra, la derrota íntima, inherent a la condició humana, entesa com una successió de rendicions que travessen l’experiència individual.
Lluny d’una visió purament nihilista, el projecte identifica en aquesta derrota una dimensió sublim: la celebració del derrotat com a figura que encarna una forma radical de valentia. En el punt més alt d’aquest recorregut apareix la derrota de l’ego, concebuda com a etapa final del procés i, alhora, com a possible llindar cap a una altra manera d’estar al món.
En una distorsió temporal deliberada, escenaris postapocalíptics, ruïnes del passat, anticipacions de futurs desastres i memòries de tragèdies històriques se superposen i s’entrellacen, conformant una genealogia cíclica de la catàstrofe. Al centre d’aquest entramat s’hi situa l’espectador, confrontat de manera directa amb la seva pròpia mortalitat i amb la impossibilitat de restar al marge d’allò que s’ensorra.